Les flautes alternatives a la de sistema Böhm de 1847 no només sorgeixen a Alemanya. Mentre França va adoptant els diferents sistemes de Theobald Böhm al Conservatoire de Paris (la flauta d’anelles de 1832 cap a finals de la dècada de 1830 i la de 1847 cap a 1860) no succeirà el mateix ni a Alemanya ni a Anglaterra.

Els angleses no eren reticents al so de les flautes de Böhm, com ho van ser els alemanys, però no van consentir canviar la digitació de les seves flautes de sistema antic, pel que van construir flautes amb forats més grans per obtenir un major volum sonor i aquests estaven més o menys treps en les seves posicions acústicament correctes, però van mantenir la digitació a la que estaven acostumats. A aquestes flautes podem denominar-les de “sistema híbrid” i és el que Rockstro va voler dir amb "sistema pseudo-vell".

Siccama cap a 1847, Cartes al 1851, Clinton al 1857 amb la seva “flauta equisonant“ van ser algunes de les aportacions a la construcció de la flauta travessera a Anglaterra. Pratten i Radcliff també van inventar els seus propis sistemes. 

Al 1867 Cartes va combinar el seu sistema antic amb el de Böhm, i aquest és el model que ens ocuparà en aquesta presentació. Del sistema Böhm mantenia el Sol # obert i el tub cilíndric, i es va construir en metall i fusta. En canvi les digitacions seran altres i el mecanisme és més complex que el de la flauta sistema Böhm del 1847.

Encara que sembli que la única preocupació dels anglesos era mantenir la digitació de les flautes antigues hi ha constància de que la paleta de colors de la flauta a l’ Anglaterra de principis del s. XIX no es limitaven a l’obscur-clar com avui en dia, sinó que poden denominar-se, segons Martyn Shaw, com natural, ple, buit i metàl·lic.

La investigació sobre aquesta flauta aporta una visió global de les flautes de sistema antic alternatives al sistema Böhm a Europa a la segona mitat del segle XIX.

 

 

María del Carmen Fuentes Gimeno

Realitza els estudis superiors en l’especialitat de flauta en el Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València, obtenint el títol de professora superior. Realitza estudis de perfeccionament amb Juana Guillem, Benoît Fromanger i Marcos Fregnani. Assisteix a masterclasses amb Pierre-Ives Artaud, Peter Lukas Graf, Vicens Prats, Peter Lloyd, Riccardo Ghiani i Salvador Martínez. Realitza cursos de travers barroc amb Wilbert Hazelzet i Peter Thalheimer.  

Obté un Màster en Interpretació Històrica en l’especialitat de travers barroc i un Màster de Pedagogia Instrumental a la Hochschule für Musik de Nürnberg amb les màximes qualificacions.

Des de 2002 és membre del cos de Professors de Música i Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana. Imparteix seminaris de pedagogia musical, organitzats pel Goethe Institut, a La Paz (Bolivia) i a Lima (Perú). 

Participa en festivals de música de cambra a Nürnberg, Erlangen, Banz,... així com en concerts simfònics amb membres de l’Orquestra simfònica de Bamberg. 

Actualment realitza estudis de Doctorat en Música (Performance) a la Universidade de Aveiro, Portugal. Ha participat en els congressos de investigació artística Hands on Flute d’Aveiro al 2017 i 2018, així com al II Congrès Doctoral de musique et musicologie de la Universitat La Sorbonne, París 2019. És una de les presentadores del programa d'entrevistes a intèrprets de música clàssica Más que Intérpretes.

El Catalogue d’oiseaux (“Catàleg dels ocells”) del compositor francès Olivier Messiaen és una de les obres més colossals per a piano de tot el segle XX. Composada per tretze moviments basats en ocells de determinats hàbitats de tota França, en aquesta investigació artística  es realitza una interpretació alternativa d’aquesta obra, qüestionant aspectes essencials d’ella que modificaran l’experiència estètica. 

La idea d’aquesta investigació va sorgir a través de preguntar-se quant similars als cants dels ocells eren les citacions descrites a l’obra, i com seria si s’aproximés més a aquesta font sonora amb la que Messiaen la va originar. Així, la pianista modifica l’obra mitjançant una pràctica interpretativa no convencional basada en l’escolta i intent de mimesis de gravacions del cant dels ocells, creant un nou style oiseau interpretatiu. Aquest procés és anomenat esdevenir-ocell en referència al concepte d’esdevenir-animal deleuzià. 

A més, la pianista treballa amb els quaderns de transcripcions de cants d’ocells del propi compositor. Aquests esbossos de transcripcions no només poden servir, como s’ha fet fins ara, per conèixer la forma de transcriure i el procés compositiu de l’autor, sinó que són la gènesis per modificar la interpretació del Catalogue, desdibuixant la concepció d’una obra d’art “finalitzada” i produint una retroalimentació entre els esbossos originaris i la partitura final. 

El títol d’aquesta investigació fa clara referència a aquesta recerca de l’originari a través dels cants dels ocells. La conscienciació ambiental jugarà un paper important en la performance final on prevaldrà el missatge ecologista per preservar les espècies aviàries -moltes de les quals actualment ja amenaçades- i reflexionar sobre les conseqüències del canvi climàtic en la naturalesa.

 

En aquesta conferència, es tracta concretament la part de la investigació relacionada amb els quaderns d'esbossos de Messiaen i com la investigadora modifica l'obra utilitzant-los de manera creativa, amb exemples dels moviments Le Chocard des Alpes, L'Alouette Lulu i La Chouette Hulotte.

 

 

Carolina Santiago

Pianista de música clàssica i contemporània, performer i investigadora artística. Desenvolupa la seva activitat concertística amb projectes com a solista, i música de cambra i ensembles amb una trajectòria internacional. Carolina Santiago és pianista del Barcelona Modern Ensemble i coordinadora del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern i treballa amb els seus dos projectes de música de cambra Duo Ekriktiko i Syntagma piano Duo y col·laborant amb prestigiosos ensembles com Ensemble Linea. Actualment, dedica tota la seva activitat artística a realitzar concerts a sales de tot el món i ha participat en festivals com Voix Nouvelles de Royaumont (Francia), Internationales Musikinstitut Darmstadt (Alemania), Svensk Musikvar Festival Stockholm (Suecia) o Sound Plasma (Estonia). 

Actualment estudia el Doctorat en Música a la Universidade de Aveiro (Portugal) i el Màster Europeu de Música Contemporània CoPeCo (2020/22 a Tallinn, Estocolm, Lyon i Hamburg) i anteriorment es va formar al Conservatori del Liceu. Ha rebut nombrosos guardons com el Premi Piano Córdoba Corhyund, el II Premi del Festival Piano Meeting Ourense, la Beca de la Fundació Conservatori Liceu, beca BPA Yamaha i tres beques de la Sociedad de Artistas, Intérpretes y Ejecutantes d’Espanya. 

El perfil artística de Carolina Santiago està marcat per una selecció de repertori no convencional, sense renunciar a la seva formació tradicional clàssica però també com a artista eclèctica de música actual de Vanguardia.

Un instrument musical és una espècie de cronista musical amb la seva pròpia estructura, afinació o funcions performatives, etc. Es relaciona molt amb l’estètica musical de l’època a la que pertany. Els principis del pensament musical característiques de la nova època condueixen a la transformació de l’instrument, la seva renovació, refinament, fins i tot simplificació, enriquiment amb tècniques d’interpretació, mitjançant tècniques de rendiment. Cada època adapta l’instrument als principis del pensament musical corresponent amb l’objectiu que la seva música soni contemporània. Però, l’instrument sempre es fa ressò de l’època en que fos creat. En aquest sentit, al modificar qualsevol instrument, en el nostre cas un piano, és necessari tenir en compte la memòria cultural emmagatzemada en ell, que ens ha portat aquest instrument. Tenim nombrosos exemples clars de modificacions instrumentals. En tots els casos l’instrument conserva la seva essència central. El nostre article presenta els principals criteris que vam tenir en compte durant el procés de modificació del piano. Formen la base del principi de modificació que combina la memòria cultural arxivada a l’instrument amb el pensament musical del segle XXI. El piano modificat Mod-Ek-Al fou desenvolupat per la compositora Eka Chabashvili i el master de piano Alexander Zirakashvili en el marc del projecte d’investigació artística "Has piano music come to an end?". Ja vam introduir el primer moviment de la peça composada per Chabashvili dintre de la investigació artística mencionada anteriorment a les II Jornades d’Investigació Artística en Música dels Pirineus. Aquesta vegada, s’interpretarà el tercer moviment de l’obra/performance - titulat "Covid-19 Anamnesis". La part del piano modificat serà gravada en vídeo i projectada a la pantalla. Dues pianistes (Nino Jvania, Tamar Zhvania) i un compositor actuaran en viu al piano de la sala.  

 

Nino Jvania.

Pianista, va estudiar piano i musicologia al Tbilisi Conservatoire i a la R.Schumann-Hochschule de Düsseldorf. És guanyadora de diferents concursos internacionals de piano i autora de diversos treballs acadèmics i monografies. Actualment lidera el projecte d’investigació artística La Música per a piano ha arribat al seu fi? Juntament amb la compositora Eka CHabashvili i la pianista Tamar Zhvania, finançat per la Shota Rustaveli National Science Foundation de Geòrgia. 

 

Eka Chabashvili

Compositora, guanyadora de concursos internacionals, DMA, Professora Associada i Secretaria de la Junta de Dissertació del Tbilisi V. Sarajishvili State Conservatoire. Directora dels estudis doctorals, directora del CMDC i organitzadora del festival Woman and Music. Ha participat a diferents festivals internacionals i congressos científics i ha estat convidada a impartir master classes de composició a universitats de USA i Europa. 

 

Tamar Zhvania

Pianista, DMA, profesora en el Tbilisi State Conservatoire. Estudió en el Tbilisi Conservatoire. Becada por la DAAD estudió en la R. Schumann-Hochschule de Düsseldorf. Tamar es la ganadora del primer premio y el premio especial del concurso Vienna International Piano Competition (2006). También ha sido premiada con el diploma de honor en la IV Bialystok International Piano Duo Competition en 2008. Tamar también participa en festivales y conferencies internacionales y ha publicado artículos en diarios nacionales. 

Aquest treball és resultat d’una investigació artística sobre processos creatius per la guitarra, en especial en l’arranjament i la composició. En tots dos casos, aquests processos han estat guiats per la revisió de tècniques i mecanismes per l’exploració de possibilitats sonores que potencien la reverberació de l’instrument. Tenint com a punt de partida l’arranjament, procés de reelaboració musical que presenta certa “mal·leabilitat, flexibilitat i possibilitats de maniobres creatives” (Sadie & Tirell, 2001) a partir de matèria prima existent, la investigació també ha generat algunes creacions originals per l’instrument. Aquest estudi troba ressonància en el concepte d’Affordances a la Teoria de la Percepció Ecològica de James Gibson (1979), i entès aquí com el rang d’oportunitats/potencials resultants de la relació corporal del músic amb el seu instrument. La generació de noves possibilitats sonores està alineada amb l’exploració intuïtiva que ofereix l’experiència, sent inherents a aquest procés, els recursos i habilitats derivats del Coneixement Tàcit (Polanyi, 1966) i l’ "Embodied Meaning" (Merleau-Ponty, 1968).

 

Mitjançant l’ús de recursos com a configuració melòdica en campanilles, harmònics naturals i artificials, martelattos, ghost-notes, slaps, scordaturas, ostinatos, harmonic voicings, digitació no convencional i efectes de percussió, busco possibilitats sonores que promoguin el fer artístic amb la guitarra. En aquest concert, presentaré dos nous treballs inèdits. El primer d’ells, és un arranjament original de la cançó de samba “Manhã de Carnaval” de Luis Bonfá (1922-2001) tema de la pel·lícula “Black Orpheus”. En aquest arranjament, hi ha una confluència d’elements de la música popular brasilera, en especial de la cançó de samba, en diàleg amb la música de Villa-Lobos. En aquesta mateixa obra, hi ha elements de música de Bach i de Led Zepellin, en un arranjament que busca explorar al màxim la reverberació de l’instrument. Aquesta recerca queda evident en una secció central que culmina amb un contrapunt a 3 veus, fent que aquest arranjament sobrepassi els plantejaments del tradicional "chord-melody", comú a aquest tipus de repertori. A continuació, presento l’estrena de la meva més recent creació, la "Suite Candombera", composició en 4 moviments inspirada en la riquesa rítmica del Candombe, gènere musical afro-uruguaià que és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des de 2009. Buscant al·ludir a la trobada entre els tocs del tambor africà i les cordes de la guitarra espanyola, aquesta obra reflecteix l’hibridisme entre els sabors de la cultura popular i de la tradició acadèmica. Per últim, a partir d’aquesta investigació vull compartir algunes perspectives sobre processos creatius per la guitarra i la importància d’aquells en la recerca de nous resultats sonors i artístics amb l’instrument.

 

José Daniel Telles dos Santos

És un jove guitarrista que actua en àrees de docència, investigació, producció i creació en Música. És Llicenciat en Guitarra i Màster en Memòria Social i Patrimoni Cultural per la UFPel. Com a productor cultural, ha organitzat i realitzat més de 50 esdeveniments artístics i culturals a Brasil, destacant el “I Festival Internacional de Guitarra del Mercosur - Homenaje a Lucio Yanel” i el “I Seminario Internacional de Guitarra de la Pampa”. Juntament amb el guitarrista Alexandre Simon, conforma el Latino-América Duo, un projecte artístic dedicat a la música llatinoamericana per a dues guitarres. Amb aquest treball, va llançar el seu primer CD sota el segell Organic Recording (2017), havent realitzat 50 concerts a Brasil, Uruguay, Argentina, Portugal, passant per Casa da América Latina a Lisboa i Alemanya, a la "X Semana de la Cultura Latinoamericana en Frankfurt”. Actualment, desenvolupa una investigació sobre processos creatius per a guitarra al Programa de Doctorat en Música de la Universidade de Aveiro sota la direcció dels professors Jorge Salgado Correia i Gilvano Dalagna. És membre del Grup d’Investigació en Creació, Performance i Investigació Artística de l’Institut d’Etnomusicologia - Centre d’Estudis en Música i Dança (INET-md).

Flausino Rodrigues Valle (1894-1954) va néixer a la ciutat de Barbacena, estat de Minas Gerais, i es va convertir en un músic d’orquestra de cinema mut a principis del segle XX a la ciutat de Belo Horizonte. Una persona de múltiples talents, també va desenvolupar activitats de compositor, arranjador, escriptor, poeta, advocat i folklorista. A la seva faceta de professor i folklorista Valle es va donar a conèixer per dos llibres que va escriure, un sobre el folklore brasiler i l’altre una col·lecció dels seus poemes. La seva obra principal com a compositor son els Preludis per a violí solista titulats 26 Characteristic y Concert Preludes for violin solo. El violinista rus-estatunidenc Jascha Heifetz va interpretar el Prelude n. 15 - Ao Pé da Fogueira (At the Bonfire) i també va escriure un acompanyament de piano, que a la vegada va ajudar a que sigui conegut a nivell nacional i internacional, ha estat interpretat també per violinistes coneguts com Isaac Stern, Itzhak Perlman i molts d’altres fins el dia d’avui. Aquesta proposta de recital de conferencia, resultat d’un doctorat en curs, té com objectiu destacar els diversos usos de la tècnica Alla Guitarra a l’obra "26 Preludis". Com a conclusió, senyalem que els efectes onomatopeics resultants de la combinació de diverses tècniques trobades als Preludis del Valle, amb un enfocament especial en la imitació / evocació de la viola caipira brasilera a través de l’ús d’Alla Guitarra, genera una demanda de més decisions performatives, des del posicionament escènic fins el gest físic que estimula a l’intèrpret a proposar possibilitats creatives. 

 

Leonardo Vieira Feichas

Leonardo Feichas és actualment estudiant de doctorat en Arts Musicals de la Universitat Nova de Lisboa (UNL- Portugal) i la Universitat Estadual de Campinas (Unicamp - Brasil). Ha participat en diverses orquestres a l’ estat de São Paulo i festivals a Brasil i a l’estranger. Imparteix les matèries de violí i música de cambra a la Universidade Federal do Acre (Ufac). També té una intensa activitat com a violinista solista i músic de cambra, i com a investigador del repertori per a violí iberoamericà, pedagogia del violí i música de cambra. Ha realitzat recitals, conferencies i presentacions acadèmiques en diversos esdeveniments com ANPPOM (Brasil), ABRAPEM (Brasil), ISME (Perú i Escòcia); ESCOM (U.K), Simposi sobre Música Llatinoamericana (Estats Units); Balance UnBalance (Colombia); Simposi sobre Estudis de Violí per Dorothy DeLay a la Juilliard School (EE.UU.); Dartington International Summer School 2012 i 2018 (U.K), Simposi Internacional de Música a l’Amazonas - SIMA (Brasil), entre d’altres. Al 2016, va publicar el llibre Da Porteira da Fazenda ao Batuque mineiro: o violino brasileiro de Flausino Valle amb una gira de conferencies a sis capitals brasileres. També va crear i organitzar el Encontro de Cordas Flausino Valle (Flausino Valle Strings Festival), que va tenir lloc al 2017, 2018, 2019 i 2020.

El propòsit d’aquest projecte d’investigació és plantejar una proposta interpretativa de música acadèmica llatinoamericana per a violí i piano, a través de les obres de Luis Carlos Figueroa i Mario Gómez Vignes, prenent com a referència les divergències de la estètica i estilística de les escoles de violí franco-belga i russa, corrents pedagògiques e interpretatives que fins a gran part del segle vint van romandre vigents, mostrant característiques particulars en quant a la producció del so i utilització d’elements expressius que van marcar la diferència entre els violinistes representants d’aquestes dues escoles. Tenint en compte que a Llatinoamèrica i més específicament a Colòmbia no ha existit una tradició pedagògica i interpretativa del violí amb una estètica pròpia, com sí ha ocorregut a Europa, el prendre com a referència aquestes dues escoles poden obrir camins i possibilitats per a la interpretació de repertori acadèmic per a violí que ha estat composat a Llatinoamèrica. 

​

​

Diana Marcela Rodríguez Vivas

Mestra en Violí de la Universidad del Cauca i Magister en Pedagogia del Violí de la Hochschule für Musik Mainz, la colombiana Diana Rodríguez té una trajectòria orquestral i pedagògica. Ha estat integrant de diferents orquestres i ensembles. Com a solista i músic de cambra ha ofert recitals a Colòmbia, Alemanya, Itàlia i Portugal. Ha estat docent de violí de la Universidad Sergio Arboleda. Actualment és professora de violí a la Universidad del Valle i candidata a doctora en música a la Universidade de Aveiro. Combina la seva activitat pedagògica amb concerts com a solista, músic de cambra i investigació artística. 

Les condicions geogràfiques i socials a Baja California Sur, Mèxic des de finals del segle XIX fins a la dècada de 1980, van provocar una forma particular de tocar els diferents repertoris de piano. Els processos migratoris tan importants pel repoblament peninsular conjuminats a l’aïllament geogràfic i endarreriment amb respecte al centre de Mèxic van influenciar no només a la selecció de repertoris i les seves barreres difoses, sinó a que desenvolupessin formes particulars d’interpretar-los, a on es mantenen intactes segons la tradició algunes pràctiques utilitzades abans del segle XX , a més es van desenvolupar tècniques i conceptes que responien a una estètica pròpia on la sonoritat i la ressonància van ser elements primordials. En aquest recital comentat pretenc mostrar les pràctiques performatives tradicionals locals de la mà d’ una selecció d’obres que evidencia el ventall d’influències culturals que van cohabitar amb l’objectiu d’aprofundir en la reflexió del concepte d’identitat i el proposar el concepte d’interpretació endèmica com una alternativa que ens permeti entendre el que va ocórrer a espais fins ara menys visibilitzats per proveir així noves opcions estètic-musicals en l’execució pianística. 

 

Maria Fernanda del Peón Pacheco

Pianista en possessió de les Llicenciatures d’Interpretació i Pedagogia Musical de la Universidad Veracruzana, Mèxic, va realitzar el Màster en Investigació i Interpretació Musical de la Universidad Internacional de Valencia, Espanya. Actualment està cursant el Doctorat en Música en l’opció en Performance de la Universidade de Aveiro, Portugal. Ha estudiat amb Genevieve Bergold, Enrique Márquez, Isabel Ladrón de Guevara, Jorge Covarrubias, Itzhak Solsky, Barbara Moser, Luca Chiantore, i ha participat en Master Classes amb Jorge Federico Osorio i Boris Berman. És directora i mestra principal a Baja Music and Art Studio a La Paz, Mèxic. Ha estat docent a l’Academia de Música de Yamaha i CIMI - UV a Xalapa, Mèxic. Recitalista activa, és pianista de l’Ensamble Aureos, Música Viva La Paz, Big Band Jazz La Paz, així com ha realitzat recitals com a solista a Mèxic, Portugal, Àustria i Espanya. Va obtenir el tercer lloc al Concurso de Música de Cámara Semana del Músico, i el premi a la Juventud Sudcaliforniana a la disciplina de les Arts al 2013. Ha estat creditora del Programa de Estímulo a la Creación y al Desarrollo Artístico en dues ocasions. 

L’ornamentació lliure és una manera d’embellir melodies, particularment en l’estil italià del segle XVIII. Els ornaments no estan marcats a la partitura, però s’espera que l’ intèrpret els agregui, a la majoria dels casos, a les melodies de moviments lents. L’ ornamentació lliure, coneguda també com a ornamentació italiana, fou una de les més importants peculiaritats de l’estil nacional italià. Al segle XVIII, la música s’entenia en termes retòrics, com un "discurs de sons" (Mattheson 1739), i la interpretació musical es va comparar amb el discurs d’un orador (Quantz, 1752). Considerant aquesta relació, és possible entendre l’ornamentació lliure o italiana en l’espectre més ampli de la elocutio. El verb ornamentar es deriva del verb llatí ornare, que significa adornar un exèrcit o flota. Quintilian compara l’ Ornatus amb la brillantor d’un arma o un llamp. És la brillantor que espanta a la gent i no les vertaderes possibilitats de ferir o matar. La brillantor convenç al públic, així que un discurs sense ornaments és como un llamp sense brillantor. En termes de retòrica, l’ornamentació (ornatus), pertany a les virtutes elocutiones, juntament amb puritas, perspicuitas i decorum. Segons Bartel (1997: 78) "És en aquesta [última] 'Virtud", ornatus, que les figures retòriques i tropos troben casa seva". Garavelli (1988) destaca "la seva amplia varietat de distincions i el seu desenvolupament històric autònom" destacant l’especial atenció que es presta a aquest tema a la música del segle XVIII. L’ objetiu principal d’aquest concert és considerar l’ ornamentació lliure en obres de violí sol dintre de l’àmbit de la elocutio tenint en compte la seva relació amb les altres virtuts - especialment el decorum. 

 

 

 

Roger Ribeiro

Candidat a PhD i Màster en musicologia (Universidad de São Paulo-USP. Roger ha estudiat violí barroc amb Luis Otavio Santos a la EMESP (Escola de Música de São Paulo), on es va graduar al 2015 i va estudiar música de cambra barroca amb Nicolau de Figueiredo entre 2015-2016. També ha estudiat música a la UFRJ, on es va graduar al 2016. Sota la direcció de Luis Otávio Santos, ha participat a dues gravacions de la Baroque Orchestra del International Early Music Festival de Juiz de Fora (2013, 2014); sota la direcció de Fernando Cordella, ha participat a la gravació de l’àlbum Bravura (Drama Musica, 2016), amb l’ensemble Musica Antiqua Clio i la soprano Gabriella Di Laccio. Roger ha actuat com assistent (2016 to 2019) i solista (2017 to 2019) al festival de la CMBV (Centre de Musique Baroque de Versailles) a Rio de Janeiro. Com a solista i assistent ha tocat des de 2011 amb la Baroque Orchestra de UNIRIO, i des de 2019 amb la EOS (Early music ensemble de USP). Com a músic de cambra ha realitzat més de 400 concerts en els últims 15 anys de carrera. Ha estat professor de violí barroc al programa d’extensió universitari de la UNIRIO (2016-2018). Des de 2020 realitza tallers i conferencies sobre la ornamentació italiana a la música barroca. 

Les obres originals, per a piano sol, formen part de l’àlbum homònim que s’estrena al setembre amb el segell Futura Modulans, i que condueix a l’oient a un viatge dintre dels regnes d’allò humà. Musicalment els 10 preludis resumeixen molts gèneres musicals, sent una síntesi lèxica entre la gran música del repertori (amb cites a alguns dels grans Mestres del passat, com Bach, Chopin, Debussy, Rachmaninoff...) amb altres gèneres com Pop, Jazz, Metal, Minimalismo, Ambient, Metal. Aquests 10 passatges musicals descriuen un recorregut específic de descobriment i revelació en la recerca d’una realitat superior, més real, "eludint" precisament les lleis d’una realitat que definiríem com a tal però és il·lusòria i projectiva. Tot part d’una reflexió lexical sobre 4 possibles formes de ser a la realitat, totes elles com a part del joc (en llatí, Ludus): Il·lusió (submergir-se inconscientment al joc), Decepció (descobrir que ha estat enganyat pel joc), Preludi (escollir amagar-se a la línia de sortida, sense començar mai a jugar de veritat), Elusió (sortir del joc inventant noves regles). Musicalment, aquest recorregut passarà de les tonalitats més obscures possibles, passant gradualment a les més lluminoses, permetent a la narració proposar camins transitables del coneixement de si mateix, passant d’elements aparentment negatius (com ho pot haver estat en primer lloc el moment històric viscut) aprenent a posar-los com a base per a poder reconèixer la llum en les seves manifestacions.

 

Per un costat, hi ha una part educativa, perquè l’estructura de la música s’explica d’una manera comprensible per tots, i les 24 tonalitats existents es toquen musicalment en ordre. Per un altre costat, hi ha una part evocadora, donada la col·laboració amb una xarxa creixent d’artistes que han escollit dedicar una obra a un dels 10 temes proposats. Durant la exhibició, en efecte, es projecten en una pantalla els treballs d’aquests artistes visuals: Tobia Ravà, Massimo Marchioro, Massimo Pedrazzi, Vladislav Shabalin, Marco Veronese y Martino Prendini. Pel primer preludi també hem tingut la supervisió i col·laboració del científic a doctor en investigació en intel·ligència artificial computacional Francesco Bardozzo, amb el que hem preparat una xarxa neuronal per comprendre el vocabulari musical de les obres, fent que la xarxa aprengui a generar nova música sobre la base dels mateixos raonaments musicals bàsics. 

 

Nicola Elias Rigato

Al 2012 va obtenir el Grau Superior de Piano al Conservatori de Música “F. Venezze” de Rovigo amb menció honorífica. Va continuar els seus estudis al mateix conservatori obtenint el Grau Superior en Música de Cambra amb el mestre Massimiliano Mainolfi, aconseguint la màxima nota amb honors i menció. Ha rebut nombroses masterclasses de la mestra Oxana Yablonskaya. Al 2019 va obtenir el Diploma en composició amb les millors qualificacions al Conservatori “Steffani” amb el mestre Gian-Luca Baldi. Al 2018 va publicar “La Mano, La Mente, Il Cuore”, un mètode de piano especialitzat i la primera aplicació instrumental del Mètode FOUR de Laura Polato. Al 2019 va publicar “Sul Palco- practical guide for musicians and pianists". Al 2021 ha presentat la preestrena de l’àlbum ELUSIONS.