Aquesta proposta suggereix una manera de dirigir la fugacitat artística a la que les practiques tecnològiques contemporànies de Jorge Peixinho (1940-1995) estan confinades. Per aquest fi, aquest projecte d’investigació artística presenta una renovació no només a nivell tecnològic, sinó també musical i organològic. Seran interpretades dos obres de Peixinho: Harmónicos I i Sine Nomine, així com la obra LLOCK de Nuno Peixoto de Pinho. La primera obra, Harmónicos I, va ser composada al 1967 per un o més pianos i el mateix nombre de sistemes de reproducció de gravacions. L’obra es basa en un grup de notes, amb les que l’intèrpret és lliure per improvisar. La improvisació és gravada i reproduïda amb un retard de 6 a 8 segons. D’aquesta manera, l’intèrpret serà capaç de tocar en directe damunt del so produït recentment per ell mateix, provocant gests i reaccions que s’entrecreuen en diverses capes temporals i direccions. Aquesta proposta interpretativa consisteix en l’adaptació de l’obra Harmónicos I per a guitarra utilitzant la scordatura per augmentar el legato i el software Ableton Live per recrear el retard. Com a referència, he escoltat una gravació de l’obra Harmónicos I tocada al piano pel mateix compositor.

La segona obra, Sine Nomine, va ser composada al 1987 per a un nombre variable d’instruments. El manuscrit consisteix en un grup de mòduls que l’intèrpret ha de tocar en l’ordre que desitgi. Aquesta proposta artística consisteix en el diàleg entre la guitarra en directe i la reproducció de mostres pre gravades per a cada mòdul. 

La tercera obra, LLOCK, va ser composada al 2012 per Nuno Peixoto de Pinho (b. 1980) per a duo de guitarres. Va ser construïda amb fragments de dues obres de Peixinho: Cantos de Sophia (1990) per soprano i guitarra, i L'Oiseau-Lyre (1982) per a guitarra. José António Lopes e Silva (1937-2019), el guitarrista que va treballar conjuntament amb el Grupo de Música Contemporânea de Lisboa, va gravar L'Oiseau-Lyre. A través d'aquesta proposta performativa per guitarra i electrònica, elaborada amb exemples extrets d'aquesta gravació, un duo imaginari amb Lopes e Silva esdevé possible. 

Recorrent a les possibilitats tècniques i tonals de la guitarra, combinades amb la interacció entre l’intèrpret i l’electrònica, tenim noves eines amb les que podem interpretar la música de Jorge Peixinho, una figura important al moviment de música d’avant-guarda portuguesa de la segona meitat del segle XX. 

 

 

 

Pedro Lopes Baptista

Pedro Lopes Baptista va començar els estudis de guitarra amb Régine Campagnac al Conservatorio de música de Sintra, fins al cinquè curs. Va ser admès a la Escola de Música del Conservatorio Nacional de Lisboa, estudiant amb Júlio Guerreiro fins al vuitè curs. Va estudiar a la Universidade de Évora, obtenint el grau en guitarra amb Dejan Ivanovic i en composició amb Christopher Bochmann i Pedro Amaral.

Pedro Baptista va concloure el Màster a la Universidade de Aveiro en pedagogia musical amb Pedro Rodrigues i Paulo Vaz de Carvalho. Actualment és professor de guitarra al Conservatorio de Artes do Montijo Regional i a la Escola Dr. Manuel Fernandes a Abrantes. Estudia els estudis de Ph.D. en Musica a la Universidade de Aveiro sota la direcció de Pedro Rodrigues i Evgueni Zoudilkine. També manté la seva activitat com a guitarrista i com a compositor. 

​

Tiago Lestre

Tiago Lestre va finalitzar el seu Màster de composició a la Universidade de Aveiro al 2015. Des dels 18 anys, s’ha anat gradualment focalitzant en la composició de música electroacústica, buscant col·laboracions amb les més diverses expressions artístiques, desenvolupant art multimèdia. En aquest àmbit, ha composat música i ha dissenyat so per curts filmogràfics, dansa contemporània, espectacles de teatre i desfilades de moda. 

Ha assistit a tallers impartits per Daria Semegen, Nikola Medic, Per Anders Nilson I Nuno Fonseca. Ha estat membre del comitè executiu dels congressos EAW 2015 i EAW 2017. 

És professor de composició des de 2016 a l’Instituto Politécnico de Bragança - Escola Superior de Educação. Actualment, està cursant el Programa Doctoral en Música de la Universidade de Aveiro amb Isabel Soveral.

Aquesta proposta s’insereix en el Programa Doctoral en Música de la Universidade de Aveiro en curs i és part d’una sèrie d’experiments creatius dintre d’un projecte d’Investigació Artística titulat “Creació fitopoètica: contribució per a una reflexió sobre la responsabilitat ètica a la performance musical”.

Es pretén explorar les possibilitats artístiques en un ritual performatiu on es mostraran les plantes como éssers que reaccionen a estímuls en temps real. Una o varies plantes seran apartades del seu hàbitat natural per incloure-les en un espai d’improvisació on la Flauta Transversal i altres elements escènics ajudaran a sensibilitzar, desitjablement, a l’audiència en relació amb el que sentim i sabem sobre les plantes. 

Amb ajuda de les tecnologies disponibles per transformar les reaccions de les plantes en so, aquest intercanvi de possibilitats sonores obre un camp per a la creació i la experimentació en temps real que ha sigut poc, o m’atreveixo a dir res, explorat en el camp de la interpretació musical. Es pretén discutir i reflexionar sobre nous recursos i metodologies de transformació dintre de l’Acadèmia que trenquin amb els paradigmes tradicionals en la interpretació.

Aquesta experiència sensorial desperta inevitablement la capacitat creativa de l’intèrpret per reaccionar a les respostes a estímuls d’aquests éssers vius que, des de fa 4,000 milions d’anys estan sempre improvisant per sobreviure. És per això pel que en aquest ritual de transformació artístic no només es pretén assolir una experiència estètica, sinó que també una reconfiguració de realitats referents a dos aspectes, la nostra relació amb el món de les plantes i el nostre abordatge com a músics a la improvisació.

 

Marisa Ponce de León

Marisa Ponce de León va començar els seus estudis musicals amb el piano, més tard es va decidir per la flauta transversal com a matèria principal per a la seva vida professional. De 1999 al 2001, el Conservatorio de Querétaro i la Escuela de Bellas Artes van ser la seva segona casa. Va guanyar el primer premi als més prestigiosos concursos Nacionals de Flauta a Mèxic al 2003, 2006, 2007 i el tercer premi al 2013. Després de graduar-se a la Universidad Veracruzana amb la més alta qualificació de la seva generació sota la tutela de la reconeguda flautista Natalia Valderrama, fou convidada a formar part de l’Orquesta Sinfónica Nacional, de Xalapa i de Yucatán, sent més tard la flautista principal de l’Orquesta Sinfónica de Chiapas, professora i cofundadora de la Academia de Alientos de la Universidad de Ciencias y Artes de Chiapa (2011 al 2016). El seu interès per la música contemporània va determinar la seva investigació artística de màster a la Universidad de Aveiro: ‘Mysticism and musical performance: an interpretative proposal of pieces for solo flute by Mario Lavista and Torü Takemitsu’ una combinació de música clàssica occidental amb instruments meditatius i terapèutics, al projecte ‘Sidereae Nunciae’ amb la seva esposa. Actualment cursa el Programa Doctoral en Música a la Universidade de Aveiro, formant part de la unitat d’Investigació INET-md. 

SLIL (en hebreu: carret) és una obra en viu per electrònica. Pot ser interpretada com una obra sola per a músic digital o com una interacció entre electrònica en viu i altres músics improvisant. SLIL presenta una intersecció entre diferents conceptes musicals: composició, improvisació i l’instrument musical. La combinació entre aquests conceptes obre interessants camins performatius, els que contínuament (re)configuren l’obra entre una interpretació i la següent. En aquest concert/presentació interpretaré l’obra en viu, i parlaré sobre les possibilitats creatives implicades en ell. Utilitzaré SLIL com un cas d’estudi amb l’objectiu de profunditzar en el significat de diferents conceptes musicals, i en l’efecte recíproc que tenen un sobre l’altre. 

Introduiré el concepte Obra-En-Moviment (Eco, 1989; Frisk, 2008) com la constant evolució de la identitat musical, la qual permet el desenvolupament i la transformació així com permet un fil continu de consistència estructural. Finalment, exposaré el rol de l’ordinador com un dispositiu tecnològic que indueix a l’apertura enlloc de considerar-lo un simple instrument, un enfocament de mitjans per un fi (Latour, 2002; Evens, 2005).

 

Ilya Ziblat

L’obra d’Ilya Ziblat integra composició i improvisació i es basa en un ampli rang d’influències i tradicions: avantguarda, música experimental, i lliure improvisació. La majoria de les seves obres combinen instruments i electrònica en viu. Ilya toca el contrabaix tant com a improvisador com a intèrpret. 

Com a compositor, la pràctica musical d’Ilya Ziblat es centre en l’exploració d’horitzons sonors a través de la incorporació, involucració i relació entre músics, instrument, i material musical. L’Ilya apropa la composició-improvisació com un mutu interrogatori sobre factors humans i musicals en temps real. La vitalitat de les relacions escenificades a la seva obra, de convida a l’audiència a ser testimoni de la interacció entre intèrprets i elements musicals. 

Com a intèrpret, L’Ilya està especialitzat en la improvisació i la música experimental. Li atrau explorar diferents situacions performatives, incloent la improvisació lliure i la interpretació de música escrita. Sovint interpreta les seves obres mostrant una hibridació entre sistemes d’improvisació, de notació i d’electrònica. 

Després d’estudiar composició i contrabaix a la Buchmann-Mehta School of Music (Tel Aviv University) es va traslladar a Holanda, on va obtenir el Màster al Royal Conservatory, a la Haia. Al  2019 va obtenir el PhD a la Leiden University amb la seva tesi online Between Freedom and Fixity: Artistic Reflections on Composition and Improvisation (https://www.freedomandfixity.com/).

 

Per a més informació: http://ilyaziblatshay.com/

Les flautes de Maximilian Schwedler (1853-1940) constitueixen un capítol important en el desenvolupament de la flauta travessera. Capítol avui oblidat, però que en aquell moment històric fou crucial pel desenvolupament de la forma de tocar la flauta travessera a Alemanya, on la invenció del sistema de Theobald Böhm (1847) no fou acceptada. Flautistes i directors d’orquestra van criticar la homogeneïtat del seu so i de la seva afinació, escrivint públicament el seu posicionament en contra del so del nou sistema i a favor del de les flautes còniques de fusta de sistema antic. Aquesta tradició sonora es va perpetuar a Alemanya fins ben entrat el s. XX. Seguint aquesta corrent ens trobem l’ última etapa de flautes de sistema antic en les innovacions de Maximilian Schwedler (models de 1885, 1895 y 1898), realitzades per competir en volum sonor i en facilitat tècnica amb la flauta de sistema Böhm, però sense perdre el color del so de les antigues. 

L’objectiu de la meva investigació artística és descobrir com sonen aquestes flautes alternatives a les de sistema Böhm. Amb aquesta investigació pretenc crear un document sonor amb les flautes originals d’aquell període, un document que es serveix de la investigació musicològica, de la organològica, però sobretot de l’experimentació. Aquest document sonor és l’únic “viu” que ens queda d’aquestes flautes, la resta d’informacions són escasses i curtes descripcions d’elles en llibres i articles alemanys.

És per ell que es fa necessària una investigació artística, per crear aquest nou imaginari sonor, per buscar nous camins interpretatius que donen peu a la reflexió i a una implicació personal de l’intèrpret, posant-lo en el centre de l’activitat musical. A través d’aquesta experimentació s’aconsegueix un enriquiment en la recerca tímbrica del so de la flauta, permetent noves reinterpretacions de les fonts històriques.

Així, veiem com la investigació artística ens dona una nova manera de difondre els processos i els resultats de la investigació, donant-nos la possibilitat de modificar la nostra concepció de la interpretació. 

 

Estudis romàntics op. 66 de Ernesto Köhler.

 

 

María del Carmen Fuentes Gimeno

Realitza els estudis superiors en l’especialitat de flauta en el Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València, obtenint el títol de professora superior. Realitza estudis de perfeccionament amb Juana Guillem, Benoît Fromanger i Marcos Fregnani. Assisteix a masterclasses amb Pierre-Ives Artaud, Peter Lukas Graf, Vicens Prats, Peter Lloyd, Riccardo Ghiani i Salvador Martínez. Realitza cursos de travers barroc amb Wilbert Hazelzet i Peter Thalheimer.  

Obté un Màster en Interpretació Històrica en l’especialitat de travers barroc i un Màster de Pedagogia Instrumental a la Hochschule für Musik de Nürnberg amb les màximes qualificacions.

Des de 2002 és membre del cos de Professors de Música i Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana. Imparteix seminaris de pedagogia musical, organitzats pel Goethe Institut, a La Paz (Bolivia) i a Lima (Perú). 

Participa en festivals de música de cambra a Nürnberg, Erlangen, Banz,... així com en concerts simfònics amb membres de l’Orquestra simfònica de Bamberg. 

Actualment realitza estudis de Doctorat en Música (Performance) a la Universidade de Aveiro, Portugal. Ha participat en els congressos de investigació artística Hands on Flute d’Aveiro al 2017 i 2018, així com al II Congrès Doctoral de musique et musicologie de la Universitat La Sorbonne, París 2019. 

LaneTrack és el software que l’enginyer Francesc Esteban ha desenvolupat per a Sense distàncies, la interpretació no-convencional de les sonates de Domenico Scarlatti transcrites per Enrique Granados resultant de la investigació artística que estic duent a terme. Amb ell es resolen els reptes tecnològics que ha suposat aquesta proposta interpretativa en la que interaccionen instruments de tecla històrics i moderns, conviuen la música gravada i la música en directe, i s’actualitza el concepte de cicle mitjançant els nous paradigmes d’escolta que ha originat la reproducció de música digital. Tot això per respondre a la principal pregunta d’aquesta investigació: com fer conviure els contexts de tres segles diferents, el de Scarlatti, el de Granados i el meu; en una única performance? Amb aquest objectiu, he creat una colaboració en diferit amb la meva interpretació en viu de les sonates de Scarlatti transcrites per Granados al piano, i les gravacions en instruments de tecla històrics per altres intèrprets dels primers compassos de la corresponent sonata de Scarlatti. Fruit d’aquesta interacció, la meva interpretació s’ha vist influenciada per les aportacions dels altres intèrprets, pel timbre dels altres instruments i per les decisions que he pres per enllaçar amb les gravacions, a més de per les oportunitats que m’han ofert els elements afegits o modificats per Granados. En aquesta presentació mostraré els resultats provisionals de Sense distàncies amb la interpretació d’una selecció de les transcripcions amb la utilització de Lanetrack per reproduir les gravacions després de que en Francesc Esteban exposi el seu funcionament. 

 

 

Laia Martin

Laia Martín va finalitzar el Grau Superior de Piano al Conservatori de Música del Liceu de Barcelona amb Stanislav Pochekin al 2009. Al 2014 va concloure el Màster en Interpretació Musical amb distinció cum laude al Conservatori de Música F. Venezze de Rovigo, Itàlia, amb Massimiliano Mainolfi i Oxana Yablonskaya. Al 2016 va cursar el Màster en Investigació Musical a la Universitat Internacional de València. Actualment està seguint un programa de doctorat en music performance a la Universitat d’Aveiro, Portugal, sota l’orientació de Luca Chiantore. Ha actuat ha diverses sales d’Espanya, així com a Alemanya, Itàlia, França, Andorra, Portugal i Israel. És professora i repertorista de l’Escola de Música Issi Fabra i del Conservatori de Música dels Pirineus a Puigcerdà i a la Universitat Oberta de Catalunya. 

Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 1859 - Barcelona, 1926) va ser una pedagoga i compositora catalana fundadora de l’entitat Cultura Musical Popular. Guardonada amb diferents premis, el 1904 va esdevenir la primera dona compositora a ser programada per l’Orfeó Català al Palau de la Música. El Ministerio de Instrucción Pública va declarar les seves obres d’utilitat per a l’ensenyament el 1919 «per la seva puresa melòdica, la seva senzillesa i el seu valor educatiu». Actualment, encara es coneixen algunes de les Cançons per a infants, però les seves composicions pianístiques havien estat oblidades i mai no se n’havia fet un estudi ni enregistrament. Revisar aquest llegat és l’objecte d’aquesta presentació. 

 

Dolça Catalunya (sardana)

Non-non

Cants nómades

Muñeira

Selecció de peces del Llibre de danses i del Llibre de piano infantil

 

Ester Vela

Ester Vela López – Barcelona 1972

Pianista i compositora. Obté els Títols de Professora Superior de Piano, de Solfeig, Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament i de Música de Cambra al Conservatori Superior Municipal de la seva ciutat.  És becada pel Ministeri Espanyol de Cultura el 1995, pel Ministeri d'Afers Exteriors i pel Ministeri de Cultura de Luxemburg el 1997, per realitzar un curs al Conservatori de Luxemburg, per l'AIE el 1998 per realitzar un curs internacional de piano a Loosdorf-Viena, el 1999 i 2000 per realitzar estudis de postgrau amb el pianista A. Soler i el 2009, 2010 i 2011 per realitzar estudis al Taller de Músics. Ha realitzat estudis a l'Aula de Música Tradicional i Popular (2003-2010).

Ha estat guardonada en concursos de piano, composició i música de cambra. 

Des de 1993 forma duo pianístic amb la seva germana Eulàlia, amb la qual ha realitzat nombrosos concerts per Espanya i també a Àustria, Filipines o Bèlgica, han enregistrat 5 CD i han realitzat nombroses estrenes de composicions. Ha estat enregistrada per BTV, Canal 33, RNE-4, RNE-2 i Catalunya Música. 

És professora al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

“La música per a piano ha trobat al seu final i alguna cosa diferent està arribant… amb els teclats inventats fins al moment, ja no hi ha res nou per descobrir”, Karlheinz Stockhausen va declarar al 1992. Realment, els compositors contemporanis cada vegada menys es veuen atrets pel piano, especialment pel piano sol. Pot ser degut a una radical revaluació del concepte del so musical i a l’ús actiu de tecnologies en la producció i composició musicals. Com a resultat, “el timbre i les peces amb recerca tímbrica guanyen en importància, mentre que les peces monocromàtiques estan pràcticament ignorades” (Stockhausen). La inhabilitació del piano per superar les restriccions del temperament igual el fan encara menys atractiu pels compositors del segle XXI. De veritat la música per a piano ha arribat al seu final? Una de les millors maneres de respondre a aquesta qüestió és mitjançant la investigació artística. 

 

La investigació artística Piano del segle XXI i les seves perspectives de futur liderat per la compositora Eka Chabashvili i les pianistes Nino Jvania i Tamar Zhvania consisteix en un anàlisi històric del desenvolupament de l’instrument en el context de l’acadèmia, així com experiments per trobar nous mètodes de creació del so i maneres de transformar el piano. La investigació tindrà com a resultat una peça per a piano composada per E. Chabashvili (en cooperació amb N. Jvania i T. Zhvania) per a dos pianos, un piano transformat i una orquestra de piano virtual (video-instal·lacions i emissió de vídeos en viu). La peça reflecteix l’evolució de l’instrument al llarg dels segles i els experiments liderats per investigadors. El material bàsic de l’obra és el so del piano del segle XXI, mentre que altres materials consisteixen en al·lusions a diferents períodes històrics i estils de la historia de la música per a piano. La part més important de la peça és la interacció amb els oients. 

Es presentarà un fragment de la composició – una obra en progrés que proposarà noves perspectives al piano i donarà als oients l’oportunitat de respondre la pregunta: la música per a piano ha arribat al seu final? 

 

Nino Jvania

Pianista, PhD, Professora associada al Tbilisi V. Sarajishvili State Conservatoire. Després de la seva graduació al Tbilisi Conservatoire, es va traslladar a Alemanya per estudiar a la R.Schumann-Hochschule Düsseldorf. El seu interès en la música contemporània l’ha portat ha participar als Stockhausen-courses i a guanyar el premi de la Orléan International Piano Competition de música del segle XX. Va rebre la beca de la International Ensemble Modern Academy. El seu interès per la música contemporània ha determinat la seva activitat d’investigació: és l’autora de diversos treballs acadèmics i monografies d’interpretació de música contemporània. Nino és també la co-fundadora del New Music Ensemble Georgia Modern. Del 2010 al 2013 Nino va ser professora visitant al New England Conservatory i a la New York University, participant també amb conferències a la Harvard i Tufts Universities. Actualment lidera un projecte d’investigació finançat per la Rustaveli National Science Foundation, juntament amb la compositora E.Chabashvili i la pianista T.Zhvania, la investigació artística Piano del segle XXI i les seves perspectives de futur. 

 

Eka Chabashvili

Compositora, DMA, Professora Associada, Secretaria de la Junta de Dissertació del Tbilisi V. Sarajishvili State Conservatoire. Les seves composicions s’han interpretat arreu del món i és freqüentment invitada a festivals internacionals. Rep encàrrecs d’intèrprets georgians d’altres països. A més, la compositora està activament compromesa amb la música per a cinema i per a teatre (ballet). Les obres de Eka Chabashvili van captar l’atenció de K. Stockhausen, qui va destacar la seva original i interessant tècnica compositiva. Com a investigadora, Chabashvili estudia problemes de genètica musical, sincretisme visual i musical; és l’autora de tècniques de composició multi-topofòniques i un sistema de música atòmica-nuclear – temes exposats en publicacions georgianes i estrangeres. Ha participat en diversos congressos científics internacionals i ha estat convidada a impartir master classes de composició a la Perrigo Britten School, la Felix Mendelssohn University of Music, el Theatre Leipzig, i les Universitats de Texas, New York, Tufts i Harvard. També ha desenvolupat el concepte d’un nou instrument musical KHMA (combinació d’instruments de vent, corda i percussió). 

 

Tamar Zhvania

Pianista, DMA, professora a la Tbilisi Z. Paliashvili Central Music School for Talented Children i al Tbilisi State Conservatoire. Va estudiar el Grau i el Màster al V. Sarajishvili Conservatoire. Becada per la DAAD va estudiar a Alemanya a la R. Schumann-Hochschule Düsseldorf. Tamar és la guanyadora del primer premi i el premi especial del concurs Vienna International Piano Competition (2006). També ha estat guardonada amb el diploma d’honor a la IV Bialystok International Piano Duo Competition al 2008 (amb la pianista Nino Jvania). És co-directora del Ensemble de música contemporània del Tbilisi Conservatoire, està activa com a pianista i com a musicòloga, participant a festivals i conferències internacionals; ha publicat articles a diaris nacionals. 

Si l’obra inicial per a piano de Johannes Brahms es tracta d’obres de gran envergadura com les tres primeres sonates per a piano, poc a poc el compositor d’Hamburg sembla trobar a les petites formes, una major llibertat per a l’expressió dels seus pensaments més íntims e introspectius. Les sis peces op. 118, escrites el 1893 a Bad Ischl, són un exemple d’aquesta recerca, la qual va compartir intensament a través de cartes i intercanvis d’anotacions i manuscrits amb la pianista Clara Schumann. 

 

La interpretació que escoltarem és una creació inspirada en fonts històriques, tant en tractats d’interpretació pianística com gravacions històriques, en especial aquelles realitzades per pianistes propers a Johannes Brahms, com Carl Friedberg, Etelka Freund, Ilona Eibenschütz i Fanny Davies. 

 

La interpretació es caracteritza per buscar un fraseig amb influències de les teories d’Hugo Riemann, aspectes de l’accentuació expressats per Adolph Christiani al seu tractat The Principles of Expresión in Pianoforte Playing, una flexibilitat en el temps com a mitjà d’expressió i una comprensió dels reguladores “dinàmics” com expressions agògiques. L’arpegiat d’acords, així com la asincronia de melodia i baix estan supeditades a la seva funció agògica i mètrica. Mitjançant aquests elements s’arriba a una interpretació que repta la imatge sonora que s’ha establert de l’obra de Brahms durant el segle XX i permet trobar noves possibilitats d’expressió. 

 

Aquesta interpretació sorgeix dins del marc d’investigació artística que busca posar en relleu al piano modern els canvis i característiques de les pràctiques interpretatives a obres per a piano de Robert Schumann i Johannes Brahms a través d’una lectura no tradicional d’algunes de les seves obres per a piano. 

​

​

Juan Camilo Rojas

El pianista colombià Juan Camilo Rojas va realitzar els seus estudis a la Universitat del Valle (Cali) continuant-los a Alemanya a la Musikhochschule Lübeck amb el mestre Prof. Jacques Ammon amb qui a més va obtenir el grau en Interpretació i Pedagogia instrumental al 2015. Com estudiant d’Erasmus, Rojas va estudiar a la Universität Mozarteum Salzburg amb  el pianista Prof. Peter Lang.

 

Rojas ha estat guanyador de diversos premis que inclouen: “Jóvenes Solistas” de la Filarmónica del Valle (2002), 3er premi del Concurso Internacional de Piano María Clara Cullell (Costa Rica, 2004), 1er premi al Concurso Nacional de Piano “Luis Carlos Figueroa” (Colombia, 2008) i 4to premi al Concurso Internacional de Piano “Musicalia” (Cuba, 2009).

 

Rojas ha rebut, a més importants, consells artístics de reconeguts artistes, entre ells: Jahoved Kaplinsky, Janina Fialkowska, Konrad Elser, Blanca Uribe, Manfred Gerhardt, Walter Blankenheim y Christoph Ullrich.

 

A Colombia, Rojas ha actuat com a solista amb la Filarmónica del Valle, la Filarmónica Joven del Conservatorio Antonio María Valencia i la Banda Departamental de Bellas Artes. Com a recitalista Rojas ha actuat a Cuba, Mèxic, Costa Rica, Alemanya i Espanya.

 

Actualment Juan Camilo Rojas és docent de piano a la Escuela de Música de la Universidad del Valle (Cali) i al Conservatorio Antonio María Valencia (Cali). En paral·lel realitza estudis doctorals (investigació artística – interpretació) a la Universidade de Aveiro (Portugla) sota la orientació del pianista i musicòleg Dr. Luca Chiantore. Com a investigador ha ofert conferències-recitals a la Universitat La Sorbonne de París i a la Universitat de les Arts de Viena. 

El Catalogue d’oiseaux (“Catàleg dels ocells”) del compositor francès Olivier Messiaen és una de les obres més colossals per a piano de tot el segle XX. Composada per tretze moviments basats en ocells de determinats hàbitats de tota França, en aquest concert es presentaran L’Alouette Lulu i Le Courlis Cendré. Aquesta investigació artística consisteix en una interpretació alternativa d’aquesta obra, qüestionant aspectes essencials d’ella que modificaran l’experiència estètica. 

La idea d’aquesta investigació va sorgir a través de preguntar-se quant similars als cants dels ocells eren les citacions descrites a l’obra, i com seria si s’aproximés més a aquesta font sonora amb la que Messiaen la va originar. Així, la pianista modifica l’obra mitjançant una pràctica interpretativa no convencional basada en l’escolta i intent de mimesis de gravacions del cant dels ocells, creant un nou style oiseau interpretatiu. Aquest procés és anomenat esdevenir-ocell en referència al concepte d’esdevenir-animal deleuzià. 

A més, la pianista treballa amb els quaderns de transcripcions de cants d’ocells del propi compositor. Aquests esbossos de transcripcions no només poden servir, como s’ha fet fins ara, per conèixer la forma de transcriure i el procés compositiu de l’autor, sinó que són la gènesis per modificar la interpretació del Catalogue, desdibuixant la concepció d’una obra d’art “finalitzada” i produint una retroalimentació entre els esbossos originaris i la partitura final. 

El títol d’aquesta investigació fa clara referència a aquesta recerca de l’originari a través dels cants dels ocells. La conscienciació ambiental jugarà un paper important en la performance final on prevaldrà el missatge ecologista per preservar les espècies aviàries -moltes de les quals actualment ja amenaçades- i reflexionar sobre les conseqüències del canvi climàtic en la naturalesa.

 

Catalogue d’oiseaux (1956-58)                             Olivier Messiaen (1908-1992) 

V. La Chouette Hulotte

VI. L’Alouette Lulu 

XIII. Le Courlis Cendré 

 

 

Carolina Santiago

Carolina Santiago és pianista de música clàssica i contemporània. Compaginant la seva activitat de concertista, realitza actualment el Doctorat en Música de la Universidade de Aveiro (Portugal) amb Luca Chiantore, becada per la Sociedad de Artistas, Intérpretes y Ejecutantes de Espanya. També estudia a l’Orpheus Instituut de Gant (Bèlgica) el Advanced Chamber Music Course amb la seva agrupació Syntagma Piano Duo amb Francisco Martí. 

Llicenciada en Grau Superior i Màster en Interpretació de Piano al Conservatori del Liceu de Barcelona amb Albert Attenelle, ha rebut nombrosos guardons com el Premi Corhyund del festival Piano Córdoba 2018, el II Premi en el Piano Meeting Ourense 2018, la Beca de la Fundació Conservatori Liceu pel Màster d’Interpretació de Piano, la beca AIE pel curs Manuel de Falla 2017, i la Beca Yamaha atorgada por Barcelona Piano Academy a la millor pianista espanyola. 

En el camp de la música contemporània, és pianista del Barcelona Modern Ensemble i coordinadora del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern. Ha tocat en festivals como l’Internationales Musikinstitut Darmstadt (Alemanya), Aurora Music Festival (Suècia), Festival Mixtur de Barcelona, Barcelona Modern, i a auditoris de tota Espanya, Bèlgica, Alemanya, Suècia i Portugal.